SUR L'AUTOROUTE
1998-99. 11 MIN. GRAVAT EN 16 MM I BETACAM SP, MÀSTER BETACAM SP. VIDEOINSTAL·LACIÓ
Un cotxe que s’identifica amb la càmera recorre un circuit tancat un nombre determinat de vegades. A cada volta que dóna, troba una pantalla en què apareixen una sèrie d’imatges-escena fetes d’ombres xineses. Darrere d’elles i en el seu recorregut anirà trobant els elements i personatges que les construeixen. Sur l’Autoroute és un vídeo per ser projectat instal·lat en una habitació d’unes determinades característiques. Es pot utilitzar una paret o una pantalla, però el que sí que és important és la relació d’escala que les figures en ombra mantenen amb l’espectador. El protagonista ha de mantenir almenys unes dimensions properes a l’escala real humana i la mida de projecció es determina a partir d’aquesta figura. La pantalla ha de recolzar-se al terra, si pot ser s’ha de projectar sobre una pantalla exempta, perquè les ombres mantenen una relació amb l’espectador.

LA DISTANCIA CORRECTA
2002-03. 8:30 MIN. DVCAM, 16:9, MÀSTER DVCAM. VIDEOPROJECCIÓ PER A DUES PANTALLES I DOS ESTÈREOS
A La distància correcta, un personatge arriba a una ciutat i a una espècie de garatge preparat per viure-hi. Allà construirà, minuciosament, un mecanisme explosiu. El que veiem són una sèrie d’encontres i desencontres del personatge amb altres personatges, amb les imatges d’altres personatges, alhora que una sèrie de coincidències i diferències entre les dues pantalles acaben per construir un engranatge entre els fets i el record d’aquests fets. A la pantalla de la dreta la mateixa acció és explicada en flash-back. El so, dividit en dos estèreo diferents i amb una banda sonora específica composta per Mark Cunningham, descobreix quina és, en cada moment, la veritable distància entre actor, càmera i pantalla. La distància correcta posa l’espectador en el lloc de la interpretació de les imatges, declarant que és allà on aquestes es realitzen. L’actor es mou en un espai en el qual una de les seves parets és una enorme pantalla, allà busca la distància físicament correcta en relació amb la càmera i la pantalla. Les imatges són interpretades físicament pel cos de l’actor, que les porta a mesurar-se a escala humana, però també les accions del personatge són interpretades a la llum de les imatges, que llancen lectures sobre elles. La distància correcta considera les imatges com un complex sistema de relacions.

UNA NOCHE SIN FIN
2006-08, 23 MIN, GRAVAT EN DIFERENTS FORMATS D’HD MÀSTER DVCPRO-HD. VIDEOPROJECCIÓ PER A DUES PANTALLES ENFRONTADES
Una noche sin fin és una instal·lació de vídeo per a dues pantalles situades una davant de l’altra, de manera que no sigui possible veure les dues alhora. Es proposa no gravar res a velocitat estàndard, sinó alterar la velocitat de registre de les imatges, de manera que expressi una idea important: que les càmeres no veuen la realitat com nosaltres la veiem. Per a això empra dues tècniques de gravació tradicionalment associades a la investigació científica: la gravació d’imatges en alta velocitat i la gravació d’imatges amb lapses de temps. La velocitat de registre es radicalitza per gravar quatre històries de temps: la feina a la fàbrica que tindria una durada de 8h, una obra de teatre amb una durada de 2h, el somni de 8 hores de tres personatges que dormen per torns en el mateix llit, fins a cobrir les 24h, i una història de set dies que introdueix el temps natural de la matèria per mitjà d’un plat de maduixes. Els quatre blocs de temps són registrats més ràpidament (alta velocitat) i més lentament (time-lapse), per igualar la seva durada al voltant dels 3 minuts. El so està en temps real, però al sincronitzar-se amb les imatges té buits i plens, de vegades la imatge és massa lenta per al so específic. En les seqüències en time-lapse, la imatge és massa ràpida i cal eliminar gran part del so, per exemple les paraules, no hi ha temps per a elles. Al so se suma la música composta per Mark Cunningham i Sílvia Mestres, que compleix amb la condició més clàssica de so over, es tracta d’un arquetip de partitura fílmica que es repeteix amb variacions.

180º
2010-11. 6 VÍDEOS DE 20 MIN APROXIMADAMENT CADASCUN. INSTAL·LACIÓ DE SIS VÍDEOS I UNA FOTOGRAFIA EN COLOR (150 X 285 CM). GRAVAT EN DIFERENTS FORMATS DIGITALS. MÀSTER DIGITAL SENSE COMPRESSIÓ. 54TH BIENNAL DE VENÈCIA
180º és el projecte que va representar Catalunya i les Illes Balears a la 54a Biennal de Venècia 2011. El treball es compon d’una fotografia en color i sis vídeos. Considera la ciutat com a tema de la imatge, caracteritzada per la simultaneïtat de percepcions i esdeveniments. 180º decideix que per fotografiar o filmar el món cal fotografiar o filmar imatges, i que aquestes han de reproduir-se una vegada i una altra per existir. La fotografia, la imatge d’un carrer en una ciutat per la qual circulen una sèrie de persones, és examinada filmant tots els seus detalls en un plató, fins a extreure sis versions de la mateixa imatge que resulten en sis històries diferents. Els sis vídeos mostren la copresència d’altres punts de vista dins d’un espai en el qual qualsevol enquadrament és corregit pel que el precedeix o pel que el segueix. El punt de vista es fa mòbil a través de les interpretacions que, com els moviments de la càmera, s’aproximen fins a gairebé coincidir per després diferir en altres direccions. Al final de cada un dels vídeos la càmera fa un salt de 180 graus per veure el que els personatges veuen i inicia amb ells un recorregut per mitjà del qual la imatge adquireix una altra funció. Ara val per als subjectes als quals és capaç d’interconnectar.

AUTORETRAT

TUNING NOVEMBRE 
2015. 9 MIN. GRAVAT I MASTERITZAT AMB TELÈFON MÒBIL 1080P, 30 FPS
Els dispositius de telefonia mòbil s’han convertit en el centre de l’intercanvi comunicatiu. Text, àudio i vídeo, imatge i so, combinats en la velocitat i en la instantaneïtat. Són, a més, personals. En certa manera apunten al punt de vista en primera persona i fan sempre autoretrats.
La resposta a l’encàrrec de Flux és usar el mòbil com a eina única.