MIGUEL ANDRÉS
NOEMI SJÖBERG
FRANCESC TORRES

FRANCESC TORRES

LES APARICIONS I DESAPARICIONS DE FRANCESC TORRES

Entre la boira d’un fragment de pel·lícula en mal estat, rodada durant la Guerra Civil, apareix una mare amb un nadó en braços. Hemingway ens somriu des del més enllà del temps bèl·lic. Un encenedor barat d’un sol ús, que amb tota seguretat un pescador va tirar a l’aigua, apareix a la sorra, després de qui sap quants anys. La força del mar l’ha retornat a terra ferma. Aparicions i desaparicions en un cercle de temps i memòria. Espectres que esdevenen reals durant uns segons de metratge.

Hi ha tot un joc d’aparicions i desaparicions en tota l’obra de Francesc Torres (1948) i que en el format a petita escala del vídeo monocanal es fan més presents que mai. Habitualment s’associa l’obra de Francesc Torres amb l’espectacularitat i monumentalitat de les grans videoinstal·lacions. Són obres teatrals i sorolloses, molts cops, en les quals el vídeo és un element més en tota la parafernàlia escenogràfica i escultòrica. Torres ha utilitzat sovint el vídeo i l’obra audiovisual com una eina per construir peces transdisciplinàries de gran voltatge.

La participació de Torres en el festival Flux 2020, però, se centra en alguns dels seus vídeos que tenen una vida independent, al marge de les instal·lacions, realitzats en els darrers cinc anys. Pot semblar que en algun moment, el mateix artista hagi renegat o si més no deixat en un marge el vídeo monocanal. Però després de treballar l’escultura i la performance, el 1973 Torres realitza el seu primer vídeo monocanal, Elemental Considerations, a Chicago, en un moment seminal del mitjà. En aquells moments als Estats Units semblava que el vídeo podria tenir una sortida més o menys massiva a través de la televisió, encara que les emissions tinguessin lloc a altes hores de la matinada. Va ser més una il·lusió que una realitat que es mantinguessin en el temps aquest tipus d’emissions.

Finalment, ha estat el museu i l’espai artístic el lloc natural per al videoart. En el cas de Francesc Torres, el vídeo es va acabar integrant de manera natural a les grans instal·lacions. Com ell mateix reconeix, “és difícil trobar a la meva obra productes purs”, però la tria de vídeos seleccionats al Flux demostra que l’univers de Torres no només es desplega en obres expandides. L’univers, sortosament, es concentra també en les petites esferes.

En temps de saturació de la imatge i quan vivim més que mai davant de pantalles que escupen fotos i vídeos a gran velocitat, condemnats a ser esborrats o mai més revisitats, els vídeos de Francesc Torres seleccionats per a aquesta edició del Flux tenen la capacitat de captar un temps en suspensió. Tracten de persones, objectes i moments de la història que, malgrat les dificultats, han romàs. Un art que aposta per la perdurabilitat, contra el silenci i l’ocultació.

És el cas del treball Què en sap la Història de mossegar-se les ungles (2015), s’ajusta perfectament al gruixut grup de treballs de Francesc Torres que aborden amb contundència la recuperació de la memòria històrica. Aquesta obra és fruit d’una feliç troballa a la biblioteca Tamiment de la Universitat de Nova York, especialitzada en l’estudi dels moviments sindicals i obrers als Estats Units. Allà Torres va trobar una pel·lícula de 16mm d’una hora de durada filmada per Harry Randall (1915-2012), que amb només 21 anys, va arribar a Espanya l’1 de juliol del 1937 per formar part de la brigada Abraham Lincoln, el contingent de 3.500 soldats dels Estats Units que van lluitar a favor de la causa republicana durant la Guerra Civil. Randall hi anava com a fotògraf i càmera cinematogràfic amb la intenció d’enviar imatges a les agències i revistes internacionals. En canvi, molt del material que Randall va aconseguir filmar mai va veure la llum. Part de les imatges de Randall van dormir durant dècades, per això quan Torres va topar amb elles va saber que s’havia trobat amb una autèntica joia.

El film de Randall mostra, sense so i sense cap narrativa establerta però amb una certa cronologia, la vida quotidiana dels brigadistes durant el 1937 i el 1938, en un periple que comença a terres castellanes d’Albacete i Guadalajara, continua a Terol i acaba als escenaris de la batalla de l’Ebre. Veiem els soldats afaitant-se, menjant, preparant els canons, banyant-se despullats al riu, embolicant les seves cigarretes i durant la instrucció, però també queden documentades les visites dels oficials o un emocionant moment, situat al poble d’Ambite, prop de Madrid, en el qual apareix Ernest Hemingway, amb l’escriptora i periodista Martha Gellhorn, mirant directament a càmera.

En un acte d’apropiacionisme relatiu, Torres va decidir deixar la pel·lícula pràcticament igual. Afegeix un pròleg filmat per ell durant una reunió de brigadistes veterans a Nova York en la qual intervé el cantant Harry Belafonte que denuncia l’amenaça actual del feixisme arreu. En altres moments, com passa durant l’aparició de Hemingway, inserta imatges actuals dels llocs que apareixen a la filmació. Ho fa també en les escenes de l’arribada dels brigadistes a la ciutat de Terol, molt destrossada. Randall va captar com la gent feia cua per anar a buscar aigua a un camió cisterna a la plaça del Torico. Torres hi ha insertat l’ambient actual de la mateixa plaça, amb els seus comerços i cafeteries. En ple cor de la batalla de l’Ebre, Randall també va filmar els soldats ajudant els pagesos a les vinyes de Gandesa, unes imatges que Torres contrasta amb una verema actual als mateixos terrenys. Aparicions i desaparicions.

L’artista ha afegit banda sonora al film amb la música de piano mecànic i de corda del compositor nord-americà Conlon Nancarrow, que també va ser brigadista i que al seu retorn als Estats Units es va haver d’exiliar a Mèxic fins a la seva mort a causa de la seva afiliació al Partit Comunista.

El suggeridor títol de la peça prové d’una frase de la novel·la El cero y el infinito, d’Arthur Koestler, que al·ludeix a com la història acaba deixant de banda els seus protagonistes anònims. Que Hemingway aparegui en aquesta cinta gairebé arqueològica fa gràcia, però en el fons és només una anècdota. L’important del film de Randall i de la reinterpretació que n’ha fet Torres és que ens fa espectadors, gairebé voyeurs, de la vida diària de soldats sense nom, entre la neu i la ruïnes en temps de guerra, en una llarga espera abans d’entrar en combat. Són homes joves que per un ideal van creuar un oceà per lluitar en un país estrany. Al final del vídeo, els veiem desfilar cap a un destí tràgic. Alguns d’ells miren a càmera com si s’acomiadessin de nosaltres. Apareixen un segon per potser desaparèixer per sempre perquè ara sabem que un terç dels brigadistes americans no van retornar mai a casa i molts dels que sí que van tornar, van patir les conseqüències de la posterior Caça de Bruixes per la seva ideologia d’esquerres.

I de la memòria històrica a la memòria de les coses. El Flux projecta tres vídeos, pertanyents al conjunt de treballs de Francesc Torres que l’artista ha concebut en els darrers anys a Galícia, on sol passar llargues temporades en una casa a la zona de Costa da Morte. La producció gallega de Torres té un component més intens de lligam entre l’ésser humà i la natura, i de “domesticitat” que el mateix artista qualifica de “rara” en el conjunt de la seva trajectòria. Armat amb una senzilla càmera G Pro, Torres ha realitzat vídeos curts com és el cas d’Old Flames i (R)Evolution, tots dos del 2015, que en certa manera són correlatius i complementaris. Old Flames exemplifica la importància dels objectes en tota l’obra (i tota la seva vida) de Francesc Torres, lligat a la seva dèria personal d’acumular coses. Una obsessió que ha marcat la seva obra i que es va visibilitzar gairebé al complet en la instal·lació La campana hermètica, amb més de 3.500 objectes acumulats al llarg de tota la seva vida, i que va donar al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba) el 2018.

En els seus passejos per les platges de la Costa da Morte, Torres va observar que el mar retornava a terra ferma encenedors d’un sol ús, que els pescadors han anat tirant al mar durant dècades. L’artista ja n’acumula uns 350 d’aquests “fòssils” de plàstic i metall que recull a la sorra. El vídeo Old Flames narra un d’aquests passejos, un tràveling arran de sorra, direcció de terra cap a mar, que acaba dins de l’aigua, allà on reposaven aquests objectes barats. Rodat en blanc i negre, l’estàndard de jazz Old Flames, en la genial interpretació de Charlie Parker i Miles Davis, amenitza musicalment un trajecte amarat de nostàlgia. La vella flama de la cançó es refereix als grans amors perduts o impossibles, com aquelles velles flames efímeres dels encenedors que ja no funcionen.

En canvi, R(Evolution) és un tràveling en sentit contrari al d’Old Flames: des de mar a terra ferma, en la mateixa direcció que ho van fer els éssers vius fa milions d’anys, dels quals som descendents. I acaba amb la càmera girant cap al portador de la càmera, el mateix artista, que pronuncia un fragment de la Constitució americana sobre la llibertat i el dret a ser feliç de les persones. Torres mai abandona la seva recerca constant de la utopia. En la seva obra, malgrat que mai és condescendent, no hi ha mai resignació. Els dos tràvelings d’aquests dos vídeos tenen molt a veure amb el que Francesc Torres, en una ascensió caminada de tints heroics, inclou al final de Què en sap la Història de mossegar-se les ungles a través dels escenaris de la batalla de l’Ebre.

La més recent de les obres gallegues de Francesc Torres que es projecta al Flux és Desde el acantilado, realitzada aquest mateix any 2020, que és de fet un híbrid entre poema visual i poema sonor. En aquesta peça, rodada des de la finestra de la casa gallega de l’artista, un pla fix mostra les llampades que es produeixen quan el sol es reflecteix en les tapes mòbils de les xemeneies dels edificis veïns. Aquest bonic efecte de la llum solar i el pas dels núvols, que Torres observava des de la finestra, va fer pensar l’artista que semblava que les xemeneies es comuniquessin entre elles a través d’aquests senyals lumínics.

Gràcies a un muntatge en loop manipulat, les xemeneies que apareixen en el vídeo sembla que realment parlin en llenguatge Morse. De fet, emeten una frase concreta, del mateix artista: “Sàvia és la naturalesa que ens fa morir perquè la vida valgui alguna cosa”. Malgrat que en els cinc minuts que dura el vídeo no aparegui cap mot, les paraules són dins l’aire. La contundència visual que ha caracteritzat l’obra de Torres al llarg de mig segle de trajectòria potser ha fet oblidar la importància del llenguatge a la seva obra, que era molt clara en les seves escultures minimalistes de finals de la dècada dels 60, que incloïen lletres i paraules.

L’any 1988 Francesc Torres, que no oblidem que té una obra escrita molt remarcable sobre la mateixa naturalesa de l’art, escrivia una reivindicació sobre el vídeo com a eina fonamental per a l’art contemporani: “El vídeo és precisament una de les eines tecnològiques que ha ampliat els horitzons de l’art en perfecte harmonia amb el bípede extremadament visual i impacient que l’ha creat”. És aquell bípede artista, compromès amb la societat i amb la pràctica de l’art utilitzant totes les eines possibles al seu abast, el que apareix com si sortís de les aigües a (R)Evolution o el que esbufega quan camina a la darrera escena de Què en sap la Història de mossegar-se les ungles. El mateix que ara s’autoretrata de nou, en vídeo, per encàrrec del Flux, en una nova aparició i desaparició.

MONTSE FRISACH Periodista i crítica especialitzada en arts visuals. Durant gairebé tres dècades, va ser redactora de la secció Cultura del diari Avui i després d’El Punt Avui. Actualment és col·laboradora freelance de temes artístics i musicals en mitjans com El Mirador de les Arts, Catorze i El Temps de les Arts. També realitza feines d’storyteller i redactora per a institucions museístiques com el Museu Picasso i el Museu Nacional d’Art de Catalunya, entre d’altres.

E D I C I O N S   A N T E R I O R S __ 2000-2004 __ 2005 __ 2007 __ 2008 __ 2009 __ 2010 __ 2011 __ 2012 __ 2013 __ 2014 __ 2015 __ 2016 __2017__ 2018 __2019 __