flux2020

What Does History Know of Nail Biting
(Què en sap la Història de mossegar-se les ungles)

2015_45 min_b/n, color, so

Realitzat a partir del metratge de Harry Randall, fotògraf i càmera de la Brigada Lincoln (voluntaris americans de les Brigades Internacionals que van lluitar a favor de la República durant la guerra civil) filmat entre 1937 i 1938. Material mostrat amb una mínima intervenció per part de l’artista. Forma part del projecte del mateix títol que inclou el vídeo monocanal, la instal·lació de tres canals més objectes recuperats del front de l’Ebre i un llibre d’artista publicat per l’editorial Polígrafa de Barcelona, tot del 2015.

Peça més literària que visual basada en el significat de l’expressió anglosaxona que dóna el títol a l’obra. Old flame (antiga flama o flamarada) és com s’anomena un antic amant. El vídeo desenvolupa el tema utilitzant els encenedors descartables llençats al mar que les marees tornen a terra ferma al cap de molt temps. Fet a la Costa da Morte, Galícia, el 2015.

Vídeo minimalista realitzat amb una economia extrema de mitjans, com era normal quan es va iniciar la pràctica fa gairebé mig segle. El contingut simbòlic, en canvi, és complex. Insinua una connexió entre l’evolució biològica (la vida s’origina en l’oceà primigeni i s’expandeix en terra ferma), la presència humana a la qual s’arriba després de milers de milions d’anys (representada per les escombraries) mentre una veu en off recita el primer article de la Constitució dels Estats Units, fruit de la primera revolució de l’Era Revolucionària, i un document informat per la Il·lustració en estat químicament pur. Al final apareix la cara d’un ésser humà (l’autor) que queda congelada en una expressió no massa atractiva.

Autoretrat (barceloní) és el que diu el títol. No és lineal, ni descriptiu, ni naturalista, ni literari, ni poètic. És fragmentari, fractal, esfèric, incomplet, ja que se centra més en el fet d’estar en els llimbs del present a Barcelona que en cap altra cosa (França o Estats Units, per exemple, no hi apareixen). Quan estàs escapant d’un incendi, el passat i el futur tenen poca importància. Malgrat tot, tot és història.

Seqüència reeditada dels flaixos de llum solar produïts pel gir dels penells, per efecte del vent, muntats en les xemeneies de les cases de la petita població de Panchés, Galícia. La reedició fa que els flaixos transmetin la frase “Sàvia és la natura que ens fa morir perquè la vida valgui alguna cosa”, en codi Morse. S’indica cada reinici de la transmissió mitjançant una pausa de tres flaixos a la xemeneia de la casa de l’esquerra del marc. Per a projecció en bucle.

A la costa gallega hi ha un ofici vell. Els que el practiquen es diuen crebeiros, de “creba”, el nom que es dona a tot allò que el mar diposita al seu aire en terra ferma: trossos de fusta, boies, càrrega perduda durant una tempesta o un naufragi, de vegades el propi vaixell batut per les onades, etc. Part del que sol aparèixer pot no valer res, però arriben també coses que sí que són valuoses, com per exemple, la famosa i caríssima fusta d’Islàndia que no és islandesa sinó russa, portada i curada pel mar. No és estrany doncs, que hi hagi gent que es dediqui a pentinar sistemàticament les platges després de les tempestes buscant els misteriosos objectes que la mar regala. Per llei marina tot allò que el mar porta o que flota a la deriva no té amo. Qui ho troba, s’ho fa seu. Amb els anys això ha produït més d’una confrontació que ha acabat en desgràcia.

Passo temps a la Costa da Morte, i ja fa uns quants anys que vaig començar a recollir encenedors d’un sol ús, tipus Bic, perquè els trobo bonics i eloqüents, com fòssils del Terciari mostrant els efectes del temps a la mar des que algú els va llençar per la borda, potser en aigües molt llunyanes de Fisterra, surant –mai s’enfonsen– fins que enxampen un corrent o una ona que els escup, finalment, a terra. Tinc munts d’encenedors ofegats –quina paradoxa!–, una petita màquina productora de foc que ha existit en l’aigua des de molt abans que jo conegués la meva darrera amant. M’imagino que això em fa crebeiro d’alguna manera.

Fa uns quants estius vaig sortir un matí amb la càmera de vídeo i en vaig trobar tres en una petita platja particularment pròdiga a acumular cultura material rebutjada. Per què els trobo bonics? Perquè aquesta és una bellesa treballada per la natura i el temps sobre restes de la cultura industrial que ens defineix, i és també una bellesa acte-referencial tancada en si mateixa i coherent com un text ben escrit. Aquells tres encenedors desnonats són els únics que vaig documentar en el moment de trobar-los. Però després n’he anat recollint molts més, fins als 104 que hi ha en la vitrina exposada al Flux festival de vídeo d’autor 2020.

Òbviament el títol, Old Flames en anglès, no és neutre. És una antiga expressió anglosaxona que es refereix als examants –no exesposos/es–, que ha tingut una persona. No em sembla necessari aquí parlar sobre les potencials ramificacions metafòriques que es troben en el punt de conjunció de les paraules i els objectes. Si ho fes no podria evitar veure’m reflectit en la fulla freda de la navalla del temps, aquesta que penetra lenta, tan lenta que quan te n’adones ja estàs mort.


		FLUX PROGRAMA PROJECCIONS MONOGRÀFIQUES INFLUX FLUX MUT FLUX VIDEOCAPSA REFLUX COVIDeo

–PROJECCIONS MONOGRÀFIQUES		MIGUEL ANDRÉS NOEMI SJÖBERG FRANCESC TORRES
FRANCESC TORRES cv selecció de vídeos per a projecció + instal·lacions videografia article de Montse Frisach	What Does History Know of Nail Biting (Què en sap la Història de mossegar-se les ungles) 2015_45 min_b/n, color, so Realitzat a partir del metratge de Harry Randall, fotògraf i càmera de la Brigada Lincoln (voluntaris americans de les Brigades Internacionals que van lluitar a favor de la República durant la guerra civil) filmat entre 1937 i 1938. Material mostrat amb una mínima intervenció per part de l’artista. Forma part del projecte del mateix títol que inclou el vídeo monocanal, la instal·lació de tres canals més objectes recuperats del front de l’Ebre i un llibre d’artista publicat per l’editorial Polígrafa de Barcelona, tot del 2015. OLD FLAMES 2015_4:46 min_b/n, color, so Peça més literària que visual basada en el significat de l’expressió anglosaxona que dóna el títol a l’obra. Old flame (antiga flama o flamarada) és com s’anomena un antic amant. El vídeo desenvolupa el tema utilitzant els encenedors descartables llençats al mar que les marees tornen a terra ferma al cap de molt temps. Fet a la Costa da Morte, Galícia, el 2015. (R)Evolution 2015_3:14 min Vídeo minimalista realitzat amb una economia extrema de mitjans, com era normal quan es va iniciar la pràctica fa gairebé mig segle. El contingut simbòlic, en canvi, és complex. Insinua una connexió entre l’evolució biològica (la vida s’origina en l’oceà primigeni i s’expandeix en terra ferma), la presència humana a la qual s’arriba després de milers de milions d’anys (representada per les escombraries) mentre una veu en off recita el primer article de la Constitució dels Estats Units, fruit de la primera revolució de l’Era Revolucionària, i un document informat per la Il·lustració en estat químicament pur. Al final apareix la cara d’un ésser humà (l’autor) que queda congelada en una expressió no massa atractiva. AUTORETRAT Autoretrat (barceloní) 2020_11:15 min Autoretrat (barceloní) és el que diu el títol. No és lineal, ni descriptiu, ni naturalista, ni literari, ni poètic. És fragmentari, fractal, esfèric, incomplet, ja que se centra més en el fet d’estar en els llimbs del present a Barcelona que en cap altra cosa (França o Estats Units, per exemple, no hi apareixen). Quan estàs escapant d’un incendi, el passat i el futur tenen poca importància. Malgrat tot, tot és història. VIDEOINSTAL·LACIÓ Desde el acantilado 2020_5 min loop Seqüència reeditada dels flaixos de llum solar produïts pel gir dels penells, per efecte del vent, muntats en les xemeneies de les cases de la petita població de Panchés, Galícia. La reedició fa que els flaixos transmetin la frase “Sàvia és la natura que ens fa morir perquè la vida valgui alguna cosa”, en codi Morse. S’indica cada reinici de la transmissió mitjançant una pausa de tres flaixos a la xemeneia de la casa de l’esquerra del marc. Per a projecció en bucle. INSTAL·LACIÓ Old Flames / VELLES FLAMES 2014 104 encenedors d’un sol ús recollits per l’artista a la Costa da Morte (Galícia). A la costa gallega hi ha un ofici vell. Els que el practiquen es diuen crebeiros, de “creba”, el nom que es dona a tot allò que el mar diposita al seu aire en terra ferma: trossos de fusta, boies, càrrega perduda durant una tempesta o un naufragi, de vegades el propi vaixell batut per les onades, etc. Part del que sol aparèixer pot no valer res, però arriben també coses que sí que són valuoses, com per exemple, la famosa i caríssima fusta d’Islàndia que no és islandesa sinó russa, portada i curada pel mar. No és estrany doncs, que hi hagi gent que es dediqui a pentinar sistemàticament les platges després de les tempestes buscant els misteriosos objectes que la mar regala. Per llei marina tot allò que el mar porta o que flota a la deriva no té amo. Qui ho troba, s’ho fa seu. Amb els anys això ha produït més d’una confrontació que ha acabat en desgràcia. Passo temps a la Costa da Morte, i ja fa uns quants anys que vaig començar a recollir encenedors d’un sol ús, tipus Bic, perquè els trobo bonics i eloqüents, com fòssils del Terciari mostrant els efectes del temps a la mar des que algú els va llençar per la borda, potser en aigües molt llunyanes de Fisterra, surant –mai s’enfonsen– fins que enxampen un corrent o una ona que els escup, finalment, a terra. Tinc munts d’encenedors ofegats –quina paradoxa!–, una petita màquina productora de foc que ha existit en l’aigua des de molt abans que jo conegués la meva darrera amant. M’imagino que això em fa crebeiro d’alguna manera. Fa uns quants estius vaig sortir un matí amb la càmera de vídeo i en vaig trobar tres en una petita platja particularment pròdiga a acumular cultura material rebutjada. Per què els trobo bonics? Perquè aquesta és una bellesa treballada per la natura i el temps sobre restes de la cultura industrial que ens defineix, i és també una bellesa acte-referencial tancada en si mateixa i coherent com un text ben escrit. Aquells tres encenedors desnonats són els únics que vaig documentar en el moment de trobar-los. Però després n’he anat recollint molts més, fins als 104 que hi ha en la vitrina exposada al Flux festival de vídeo d’autor 2020. Òbviament el títol, Old Flames en anglès, no és neutre. És una antiga expressió anglosaxona que es refereix als examants –no exesposos/es–, que ha tingut una persona. No em sembla necessari aquí parlar sobre les potencials ramificacions metafòriques que es troben en el punt de conjunció de les paraules i els objectes. Si ho fes no podria evitar veure’m reflectit en la fulla freda de la navalla del temps, aquesta que penetra lenta, tan lenta que quan te n’adones ja estàs mort.
E D I C I O N S A N T E R I O R S __ 2000-2004 __ 2005 __ 2007 __ 2008 __ 2009 __ 2010 __ 2011 __ 2012 __ 2013 __ 2014 __ 2015 __ 2016 __2017__ 2018 __2019 __