EL RÍO DE MARÍA
c1987/1988 (FILM) – 2014 (VÍDEO). 4:08 MIN
Un riu de temps que flueix i es deté. Un lloc i un rostre.

VER PIEDRAS / SIGNOS DE SOL
1988 (FILM) – 2014 (VÍDEO). 14:31 MIN
Les roques com a escultures naturals i com a formacions en el temps. Els elements naturals com a objectes i alhora subjectes de transformació.

COLORESPACIO
1979 (FILM) – 2014 (VÍDEO). 5:38 MIN
Una representació de l’aire, del cel, del film, del temps. Color, espai buit i textura en vibració.

ESCRITURAS NATURALES (LUZ SOBRE MAR)
1988 (FILM) – 2014 (VÍDEO). 3:49 MIN
Segona filmació (la primera va ser “Frontera”, 1978) dels signes que dibuixa el sol sobre l’aigua mòbil. Fer visible l’invisible.

VER INSTANTES (EL RÍO)
2005 (FILM) – 2014 (VÍDEO). 8:29 MIN
Les formes en el temps són “transformes”. El riu com a pintura sense pintura. Aparicions que són desaparicions.

EL TIEMPO HACIA DELANTE (6 RETRATOS GENEALÓGICOS)
2008 (FILM) – 2014 (VÍDEO). 8:46 MIN
Un retrat col·lectiu de tres generacions, on el temps avança des de la senectut cap a la infància. Respiració de la llum i de l’ombra.

DIBUJO FUGA (AGUA RÁPIDA)
2005 (FILM) – 2014 (VÍDEO). 3:37 MIN
L’aigua ràpida dibuixa amb llum –i amb atzar– línies de fuga.

SECCIÓN DE SOMBRAS
2003 (FILM) – 2014 (VÍDEO). 3:52 MIN
Un projecte dels anys 70, en dues parts. Umbragrafies sobre blanc al migdia i sobre fusta a la tarda/capvespre.

INVISIBLE VISIBLE (LA LUZ ANIMAL)
2004 (FILM) – 2014 (VÍDEO). 9:26 MIN
“La luz es el primer animal visible de lo invisible” (José Lezama Lima). Aigua, llum, aparicions invisibles per a l’ull humà, visibles per la càmera i la velocitat lenta.

SUNNY SWING
2010 (FILM) – 2014 (VÍDEO). 2:45 MIN
La visió com a dansa. Dibuixar amb la llum i el moviment de la càmera. Punts i línies sobre el mar. El moviment com a paisatge.

AGRAïMENTS: ORIOL SÁNCHEZ (EDICIÓ EN VÍDEO), LUIS SERRA (GRAVACIÓ DE L’AUTORETRAT), SPEED/OCHOyPICO (TELECINE)

AUTORETRAT

JUAN BUFILL, 19-X-2014, 11’
2014 (VÍDEO). 11 MIN. AGRAïMENTS: LUIS SERRA
Un autoretrat per encàrrec, intencionadament no elaborat, no preparat, no escenificat. Deu minuts parlant davant la càmera sobre tres o quatre coses considerades importants en una vida (música, poesia, amistat...). L’únic que estava clar en aquesta “performance” rupestre és que no hi hauria una segona presa: el primer intent seria el definitiu, tant si era bo com si no. Era el final d’un vespre de tardor, després d’una jornada de treball intensiu: apareixen el cansament i les ombres. Cal constatar i comentar que davant d’un aparell que grava se somriu molt menys que davant d’una persona còmplice. I cal recordar que la identitat és múltiple: en això tots som com Pessoa, encara que alguns més que altres. Uns minuts abans o després el resultat podria haver estat molt diferent.

.