| |
Un pa rodó per barret
Tot i que he anat seguint ben de prop la trajectòria artística de
Jordi Teixidó, abans de posar-me a escriure reviso la seva filmografia
i torno a mirar algunes de les seves obres. El somriure se’m queda
clavat una bona estona a la cara. M’adono que aquesta qualitat, la de
fer somriure, és la que millor defineix la videografia d’un autor que
ens ha anat regalant, de forma continguda però constant, una peculiar
manera d’entendre la realitat. Teixidó juga amb les imatges igual que
juga amb les paraules quan escriu guions per a obres escèniques o per
als programes que realitza per a la televisió.
Mentre fumem un cigarret al balcó de casa seva em confessa que a
vegades es pregunta si no hauria de fer coses més “serioses”, mes
crítiques. Es contesta ell mateix quan diu: “Segurament la utilització
de l’humor, les ganes que l’espectador somrigui, tant amb les
imatges com amb el llenguatge, també és una manera de relativitzar
l’art. No per ganes de fer coses intranscendents, sinó per posar en
qüestió la transcendència, que finalment és una decisió subjectiva, un
valor afegit que no forma part de les coses en si mateixes”.
Em quedo amb el terme “relativitzar”, perquè trobo en la mirada de
Jordi Teixidó una constant posada en qüestió de la realitat. A Sau
(1999) fa que els moviments vagin enrere sense que l’espectador en
sigui conscient, crea una sensació confusa, que atorga al
moviment dels ballarins una càrrega poètica, contradiu les lleis de la
gravetat. A Sopa Bàsica (1994) dóna moviment a materials que
normalment no en tenen, provoca confusió espacial fent servir coses
petites com si fossin grans. La constant utilització de trucatges
per accelerar o alentir els moviments, incrustar i superposar
diferents imatges, prové segurament de la fascinació que té pels
pioners del cinema –Edison, Méliès–, i la màgia d’aquells efectes
realitzats amb sistemes quasi artesanals. Una artesania que ell
recupera
com a forma de treballar, sobretot a Sopa Bàsica, quan es va passar
mesos gravant en un petit plató organitzat a casa seva, utilitzant el
chromakey per poder separar cada objecte, cada personatge, i compondre
posteriorment un collage animat on es barregen imatges microscòpiques
amb planetes, o patates que volen amb avions creuant un cel vegetal.
Un sistema de treball que defuig la postproducció complexa i busca
l’economia de mitjans, però que també s’apropia de tècniques
electròniques per personalitzar la mirada. A vegades, però, la tècnica
escollida suposa una verdadera aventura, un repte agosarat, com quan
va decidir de realitzar Mundana (1995) en espais exteriors.
Necessitava muntar un
gran fons blau per poder treballar el chroma, que li permetés tenir
simultàniament a la imatge fins a sis personatges clonats, que es
movien i ballaven. Un treball minuciós i complex que en un espai
interior amb llum regular i dirigida és relativament fàcil, però que
gravat a l’exterior està a mercè d’elements naturals incontrolables
com la llum i el vent.
Sovint els actors són la seva família, els seus amics i col·legues
professionals. Cal tenir en compte la intensa relació de Teixidó amb
el món de la faràndula, el teatre i la dansa, i també cal tenir en
compte els seus inicis, quan volia ser dibuixant i feia còmics amb els
amics. Va fer de pallasso i va estudiar música, també ha fet d’actor i
ha escrit guions per a teatre.
Potser d’aquí ve la seva passió pel llenguatge, que tal com ell diu:
“desfaig a trossets petits per mostrar-lo només com a sons i després
remunto aquests sons amb nous significats. Sempre jugant”. Aquest joc
amb les paraules i els significats és una altra constant en els seus
treballs videogràfics. Des de Turnillu (1994), on el joc en si mateix
es converteix en tema i subjecte –visual i sonor–, a les frases que
acompanyen el vídeo Silenci (si us plau) (2000), les notícies extretes
dels diaris a Sopa Bàsica, o les frases canviades a
Arrima (2003), el text, la paraula i la combinació poètica de sons acompanyen i donen
significat a les imatges.
Tan sols abandona el llenguatge quan treballa amb la dansa. Quan li
comento aquest aspecte respon amb una observació que jo comparteixo:
“Amb la dansa és molt més fàcil d’apropar-se a un món poètic. A la
ficció narrativa domina la història, el que t’expliquen. La dansa
conviu molt bé amb el llenguatge audiovisual”. Jo afegiria, però, que
els treballs de videodansa de Jordi Teixidó tenen quasi sempre una
voluntat narrativa, en el cas de Mundana ben evident. Una faula
futurista emmarcada en un context de pagès, on conviu tradició –la
banda de músics, els ànecs i el burro– i modernitat –els efectes de
vídeo, els clons...–. En el cas de Felices (1997),
Sau (1990) o en
altres treballs com ara Aral (1992) o UEV (1999), les històries
s’expliquen per la situació, l’espai on succeeixen, l’entorn i els
decorats. La Rambla, espai de trànsit urbà per excel·lència, serveix
de marc per portar la mirada cap a l’individu que es desmarca de la
multitud, saltant com fa el ballarí a Felices o amb la lenta
Caminata
(2000) del grup d’intèrprets que contrasta amb les presses i
l’activitat frenètica de la resta de vianants. Retrobo en aquests
vídeos, així com a Silenci i a alguns dels extractes dels programes
realitzats per a la televisió, una mirada “sorprenent” sobre la ciutat
i els seus habitants. A Teixidó li agrada, quan torna d’un viatge,
mirar la seva ciutat d’una altra manera, deixar-se sorprendre pel que
se suposa que ja és conegut.
També li agrada deixar-se trastocar, i per això incorpora sempre en
els seus projectes un element desconcertant, una reacció inesperada,
de vegades quasi inquietant, com la broma dels clons de Pep Ramis a
Mundana, que acaba convertint-se en un crit d’angoixa de
Maria Muñoz.
O la seqüència que inicia el vídeo Silenci (si us plau), on l’actitud
dels micos ens recorda tantíssim a nosaltres mateixos. Diu que no vol
ser transcendent, però tot jugant fa evident la crítica irònica a la
societat contemporània. Una crítica també implícita a Trobat Temps
Perdut (2001), des del meu punt de vista la seva obra més complexa,
tant pel que fa a l’enorme varietat de tècniques –stop motion,
animació,
accions en directe, gravació de la realitat...– com per la diversitat
d’elements emprats –actors humans i animals, objectes, números i
paraules–. Algunes de les vinyetes d’aquesta peça són com quadres en
moviment, tenen una qualitat pictòrica que Jordi Teixidó reconeix com
una forma de crear imatges que cada cop li interessa més. Ajudat per
les possibilitats que ofereix la tecnologia digital, amb l’ordinador a
casa, continua jugant amb les imatges, transformant la realitat a
l’emmirallar-la i deformar-la. Creant noves textures a partir de
petits materials, capgirant el nostre entorn.
I acabo amb una frase seva que reprèn el que deia al principi del text:
“Crec que el que vull és posar en evidència la relativitat de tot
plegat. Una relativitat que ve donada per l’ull que mira, per l’ull
que escull mirar. Vull posar en evidència que la veritat es troba
més en el reconeixement d’aquesta relativitat que no pas en les idees
fixes i absolutes”.
Núria Font
REALITZADORA DE VÍDEO, ESPECIALITZADA EN VIDEODANSA. DIRECTORA DEL VAD-FESTIVAL
INTERNACIONAL DE VÍDEO I ART DIGITAL. COMISSÀRIA D’EXPOSICIONS ENTORN
AL VÍDEO I LES ARTS ELECTRÒNIQUES << |
