DANIEL BARBÉ-FARRÉ

Projecció + col·loqui

Daniel Barbé-Farré va néixer el 1968 al barri de Sant Antoni de Barcelona. Ha estat geòleg i assagista però després de llegir Raymond Roussel s'ha posat a treballar les imatges com si fossin sediments, investiga com s’erosionen, fossilitzen i transformen en magmes. El pseudomorfisme és una homonímia!

Director de “l'Arxiu de Paisatges Inestables” (www.morfia.net): Arxiu virtual construït de forma participativa on recopilar els documents a partir dels quals es configura l’imaginari d’un territori: des d’historials mèdics a fotografies familiars, des de perfils geotècnics a autoritzacions administratives, per mostrar la inestabilitat d’un paisatge. No només es tracta de territoris físics sinó que també es recopilen paisatges que configuren un territori cultural a través del mite (Atlàntida-Montserrat), la política (anarquisme-revolució), la medicina (malalties mentals i modernisme), el treball (mineria, ergoteràpia)…

Lo jardí de les rahons perdudes (2010) és la pel·lícula a partir de la qual s'ha començat a construir l'Arxiu.

presentació


Veurem el documental Lo jardí de les rahons perdudes i mostrarem el material inèdit de diferents arxius, milers de fotografies majoritàriament inèdites dels primers anys del s. XX de l'Antic Hospital Psiquiàtric de Sant Boi i del Museu Geològic del Seminari de Barcelona. Discutirem els usos de les imatges a partir dels següents temes:

Primer tema: les ruïnes.
Qualsevol lectura d’una obra del passat suposa una relectura del present, especialment si aquesta obra no ha estat actualitzada i es troba en un calaix oblidat de l’arxiu. El significat de les ruïnes produeix la ruïna dels significats perquè mostra clarament les erosions del discurs, el que s’ha perdut.

Segon tema i variació: les malalties mentals.

Una de les característiques essencials d’aquestes ruïnes és que varen ser construïdes per malalts mentals com a pràctica per a la seva curació (ergoteràpia). Això ens condueix al tema de la recerca dels símptomes de la malaltia a partir dels rastres en una obra, a la semiòtica de l’expressió alterada (esquizografemes) i a la malaltia com a ruïna, com a erosió. Podem llegir la Història com a símptoma psíquic convertint la interpretació de la ruïna en significant?

En el col·loqui comptarem amb la presència del director del documental Daniel Barbé-Farré i de l’investigador Jorge Blasco Gallardo, “Culturas de Archivo" (www.amateurarchivist.net).

diagenesi@gmail.com
www.morfia.net
the therapeutic garden - publicacions iec.pdf

 



Lo jardí de les rahons perdudes
2010_31 min

Solucions estructurals i formals de les obres que Gaudí construeix entre 1903 i 1912: la Pedrera, la Sagrada Família, el Park Güell i la Cripta de la Colònia Güell, estan anticipades en l'interior del Jardí de l’antic Manicomi de Sant Boi de Llobregat, construïdes com a taller terapèutic per a malalts mentals sota la direcció d’un arquitecte anònim. La interpretació del jardí es donarà en un viatge cap a l’exterior, on veurem les obres que s’hi relacionen, i en un altre viatge cap a l'interior, on veurem les formes d’ordenar i classificar la història de la vida en un museu geològic de finals del s. XIX.

Direcció i idea original Daniel Barbé-Farré
Ajudant de direcció Eva Ariño
Realització Eva Ariño, Marta Faúndez
Producció Pere Esteve
Direcció de fotografia Marta Faúndez
Operadors de càmera Eva Ariño, Cristian Vàzquez
So directe Alfredo Costa Monteiro, Marta Faúndez
Muntatge Eva Ariño
Fotografies Daniel Barbé-Farré
Animacions Andrés Duque, Cristian Vázquez, Eva Ariño, Pere Esteve
Textos i narració Daniel Barbé-Farré
Disseny gràfic Pere Esteve
Disseny de so i música original Alfredo Costa Monteiro
Músics Eduard Altaba - contrabaix, Marta Casajuana - cello, Alfredo Costa Monteiro - electrònica, Barbara Held - flautes, Ferran Fages - guitarra acústica, Pilar Subirà - percussió, Sisu Coromina - saxo tenor, Michel Doneda - saxo soprano, Ruth Barberán - trompeta, Elena Vazquez Ledo - violí.
Una producció del Màster en Documental Creatiu de la Universitat Autònoma de Barcelona i Televisión Española-TVE.








A la part baixa d'un armari del Museu Geològic que contenia les fitxes de les espècies catalogades vàrem trobar una vintena de caixes de fusta cada una de les quals contenia un centenar de plaques fotogràfiques positivades sobre vidre. Allí es recollia una col·lecció de meteorits caiguts a Catalunya entre 1850 i 1920. A la mateixa època dins de l'antic Manicomi de Sant Boi els malalts, dirigits per Gaudí, construïen el Jardí de l'Atlàntida. Les primeres micro-fotografies de talls cerebrals semblen cúmuls de galàxies en expansió dins de l'univers. Els meteorits del Museu semblen sortits d'aquestes galàxies mentals, arcs incandescents creuant el cel nocturn davant la mirada escrutadora dels pacients del Manicomi.

La forma més habitual de sortir del Manicomi era a través de la curació pel treball. Es varen construir coves, cascades, bancs ondulats que anticipaven el del Park Güell, muntanyes de Montserrat i pinacles totalment amorfs aprofitats com a fonts: una arquitectura de formes toves en descomposició que anunciava la fi del modernisme. Aquestes obres foren esborrades dels plànols arquitectònics del Jardí i han continuat ocultes fins al dia d'avui: són una lent enterrada que ens permet tornar a interpretar aquella època convulsa des de l'interior d'un manicomi.

Dins del Museu, un bivalve gegant, Panopea Rodolfi; es transforma en un vast desert davant d'una muntanya negra i el rastre fossilitzat sobre el sediment marí d'un animal desconegut, Nerites, sembla una espiral rupestre propera a l'escriptura. L'argument de l'obra és el dimoni de l'analogia. El fons abissal dels oceans pot ésser vist com una pantalla que registra un fotograma cada milió d'anys. El riure sagnant de Maldoror és suficient per mostrar que els gemecs poètics d'aquest segle continuen sent sofismes.

 

 

flux 2000_2004 - flux 2005 - flux 2007 - flux 2008 - flux 2009 - flux 2010 - flux 2011 - flux 2012 - flux 2013 - flux 2014 - flux 2015 - flux 2016 -