Videoinstal·lació col·lectiva on s’experimenta amb formats alternatius de presentació de les obres videogràfiques, integrada per deu vídeos inèdits de BERTA ALARCÓ, PEP AYMERICH, CELS GALEONE BUZZATI, TEA GUARASCIO, JIMJAK, KÒNIC THTR, DAMIÁN PISSARRA, ELISABET PRANDI, OMAR SHERZAD i LYDIA ZIMMERMANN.
Per veure els vídeos, cal obrir les capses i posar-se els auriculars.

Barcelona, 1981. Periodista llicenciada a la Universitat Autònoma de Barcelona, aviat vaig agafar la càmera de fotos com a eina d’estudi, de joc i d’apropament a l’entorn. Entre 2005 i 2007 vaig organitzar exposicions de fotografia a Barcelona i a Buenos Aires, i he col·laborat com a fotògrafa a Página 12, Público, Barcelona Educació i Enderrock, entre d’altres.
Al cap de poc em vaig sentir atreta per la fotografia en moviment i vaig estudiar Realització en Cinema Digital a Estudio de Cine entre 2008-2009. Des de llavors m’he dedicat professionalment a la realització o edició de vídeos per a entitats socials i productores independents. He participat als festivals Dropshot i London Spanish Film Festival de Londres. Per mi, el cinema és una de les eines artístiques més potents a l’hora de despertar sentiments, generar empatia i sorprendre.
Avui en dia treballo com a freelance en fotografia i vídeo, compaginant-ho amb classes de formació i comunicació social.
-
.www.bertailacamera.com. . .hola@bertailacamera.com.

.
.

REPORTATGE CAMPESTRE
2013_3:15 MIN
Una càmera. La casa d'un pagès, avui en dia. El seu entorn, els seus animals. El cinema i la seva capacitat d'apropar-nos on vulguem, on podem.

Sarrià de Ter, 1962. Fa escultura, escultura pública, performances i videoart. La seva formació és sobretot autodidacta. El seu leitmotiv temàtic és la recerca en la interpretació de l’ésser humà i el seu esperit mitjançant la introspecció. Té escultures públiques a llocs tan dispars com Corea del Sud i Celrà, ha realitzat accions a Girona, Barcelona, Madrid, França i Londres, entre d’altres.

.www.pepaymerich.com. . .info@pepaymerich.com.

.
.
.

ADSORCIÓ
2012_5 MIN
Imatge hipnòtica d’un flux en espiral que engoleix. La mirada absorbent.

Andorra la Vella, Andorra, s/d. Identitat confusa. Impossible establir-hi contacte. Algú ens el situa com un veterà obrer de l’audiovisual. Però altres fonts ens parlen d’alter egos difuminats per la provisionalitat. Només sabem del cert que, abans d’ampliar la seva genealogia literària amb un segon cognom (i convertir així l’heterònim en seqüència de l’espera), algú l’havia conegut estampat en un ex-libris. Els terapeutes consultats ho redueixen simplement a un cas de doble personalitat, i descarten amb autoritat altres patologies: no, no hi ha símptomes d'snatching. Sigui finalment un fake, o un ridícul spin-off, un contrabandista tàrtar o un simple gos que va veure Déu, no el busqueu més enllà del seu desert. I, qui en vulgui saber més, que pregunti a una tribu molt bandarra del Poble Sec o estiri el fil que penja del núvol.

.vimeo.com/81479669. . .celsgaleone@gmail.com. . .facebook Cels Galeone.

.
.

OBRE LA CAIXA, (…), TANCA LA CAPSA  
2013_3 MIN
És només una breu escena, la número 50, dels Discursos sobre la Buidor, i forma part, a la vegada, del mosaic inacabat Distopies de l’Absurditat. I, tot i això, s’ha fet en exclusiva per al Flux.    
Sinopsi interactiva (tria la resposta que s’ajusti millor a la teva lectura): un experiment de teràpia pseudoartística; un pla seqüència zenital que s’inserta en diferents pantalles;  la disminució física d’un camp semàntic que manté, no obstant això, cinc lletres de durada; ganes de perdre el temps, les sinopsis es fan per explicar no per embolicar; transgressions narratives que en el timeline d’un editor no-lineal formarien una geometria arquitectònica no identificada; un exercici de psiquiatria recreativa; imatges de recurs de la campanya “Envàs, on vas?”, descartades per repetitives; però això és el Flux o el Barcelona VisualSound?; la relació d’una nova visualitat que situa l’individu en lleugera flexió (rev(/f)erencial) sobre la imatge i el so, però que no pot evitar la típica reflexió sobre la solitud; reciclatge blau, però el contenidor sembla una pantalla, no?; provisionalitat..., expectativa..., realimentació..., renaixement (el fet, no l’estil); el somni d’un nadó analògic que voldria fer cal·ligrafies digitals; una metàfora poc afortunada de la individualització i la miniaturització de les... , de les…, de les...(hòstia, ja he tornat a perdre el fil).

Crotone (Itàlia), 1974. Antropòloga, fotògrafa, videoartista, VJ i directora audiovisual. Cosmopolita, nocturna, inquieta: el seu cor batega a no menys de 180 bpm. La seva necessitat és d'experimentar en diferents llenguatges multimèdia, sense posar límits a la seva creació, fins que el seu cervell i el seu cor parin de bategar.
Amb el seu estil personal i provocador, va creuar els límits de la imatge fixa, per moure’s en territoris híbrids de contaminació audiovisual. Llisca entre performance, dansa, documental, experimentació generativa 3D, so i qualsevol altra forma artística.
Col·labora i publica com a fotògrafa per a diferents revistes, diaris i llibres d'art. Roma, Berlín i Barcelona són les ciutats on ha realitzat diferents treballs i més de cent exposicions entre fotografia, vídeo, performances i altres esdeveniments artístics.
-
.www.teaguarascio.net. . .info@teaguarascio.net.

.
.
.

RUNNING
2013_2:16 MIN
El moment en què la solitud del cos creua els mil·lennis tancats en pedra i sorra, en el so del temps circular, les fractures cícliques i profundes del paisatge s'obren en la complementarietat dels horitzons.

Oliver Szymczak [JimJak]. Karlstadt (Alemanya), 1966. Màster en Musicologia i Sociologia per la Justus-Liebig-Universität de Giessen, Alemanya. Resideix a Barcelona des de 1996, on treballa com a editor de vídeo, músic i videoartista. Ha col·laborat amb els seus vídeos en diferents projectes d'instal·lació, performance i dansa. El 2002 funda Zuloworks, un projecte que investiga la relació entre imatge i so.
-
.zuloworks.com/beatme. . .jimjak@zuloworks.com.

.
.
.

THE OTHER YOU
2013_6:43 MIN
Enfrontar-se a un mateix és una obligació infinita. Què és l’origen d'aquesta veu sonant al cap, opinant dels pensaments? D'on vénen aquestes imatges que constantment ens urgeixen a contraposar el que veiem amb un ideal extern, una idea que es va crear en un altre lloc, en un altre moment?
Sí, coneixem bé tots aquests miratges, ens els vam crear per necessitat: per relacionar-nos, per reconèixer-nos, per explicar-nos. Només aparenten ser exteriors, en realitat són reflexos de possibles camins que tenen un sol rumb: acompanyar-nos en el viatge.

Kònic thtr és una plataforma artística amb base a Barcelona creada el 1990 dedicada a la creació contemporània en la confluència d'art, ciència i noves tecnologies. La seva activitat es focalitza en l'ús de tecnologia interactiva aplicada a projectes artístics.
Rosa Sánchez (Betanzos, Galícia, 1951) i Alain Baumann (Mulhouse, França, 1961) són els impulsors de la línia conceptual, creativa i tecnològica de Kònic Thtr. Tots dos compten amb una llarga trajectòria professional en relació a noves tecnologies aplicades a la instal·lació, els projectes d'escena interactiva, la dansa i el teatre.
El seu treball ha estat a: MACBA, Mercat dels Flors (Barcelona), Institute of Contemporary Arts, ICA, Londres (Regne Unit), V2 (Holanda), ZKM (Alemanya), Centre Pompidou/IRCAM (França), CNART (Mèxic), SESC Pompeia i File Fest, Sao Paulo (Brasil), Teatre Mohamed VI, Casablanca (Marroc),  Thekh/Proekt Fabrika Moscou (Rússia), 3Legged Dog i EMPAC, Nova York (EUA), RokBund Art Museum, Xangai i DanStorm, Beijing (Xina).
Han rebut el Premi Ciutat de Barcelona en la categoria multimèdia pel projecte instal·latiu mur.murs/Distopía#2.
-
.www.koniclab.info. . .youtube.com/user/koniclab. . .konic@koniclab.info.

.
.
.

COS SMS, 2 VIDEOPOEMES
2012_3:32 MIN
Dos videopoemes en monocanal que exploren la comunicació de les emocions en els nostres entorns urbans i altament tecnificats. I com aquests nous codis influeixen en com ens autorepresentem.
Forma part  de l’espectacle de dansa-performance Cuerpo SMS, que també es presenta com a instal·lació interactiva.

Mar del Plata (Argentina), 1980. Compto amb una base de coneixements en creació audiovisual i multimèdia, però la major part del meu treball es basa en el coneixement adquirit en l'acte de la creació d'obra, en aquest exercici lúdic de prendre les eines i experimentar tot allò que “sigui capaç de fer”. M'encanta treballar sobre molts temes: la sexualitat, les qüestions polítiques, el poder, la protesta per alguna cosa, la manera com veig l'ésser humà, la lluita pels drets de la dona, la manera en què estem devorant el món.
M'agrada poder expressar-me i opinar sobre la meva visió del món i poder plasmar-la tant en vídeo com en fotografia, disseny, performance, instal·lacions, il·lustració/art digital... Crec que en l’art ja s'ha parlat de tot, el que canvia és com ho mostrem o com aconseguim expressar-ho de diferents formes. Personalitzar-ho.
-
.www.estudioant.com. . .info@estudioant.com.

.
.
.

SENTIMIENTOS
2012_4:44 MIN
El sentiment és el resultat d'una emoció, a través del qual la persona que n’és conscient té accés a l'estat anímic propi. El camí pel qual se soluciona pot ser físic i/o espiritual. Forma part de la dinàmica cerebral de l'ésser humà, que el capacita per reaccionar als esdeveniments de la vida diària, drenant una substància produïda en el cervell.

Barcelona, 1964. Va estudiar fotografia cinematogràfica a la FEMIS (París). En l'actualitat realitza documentals per a diferents cadenes de televisió, imparteix seminaris i treballa com a directora de fotografia. Ha estat nominada dues vegades per a la millor fotografia en els Premis Ciutat de Barcelona. Els seus treballs més personals han obtingut el reconeixement en diferents festivals. L'últim premi ha estat en el festival de Girona per la videocreació Amandi. Ha col·laborat amb diferents artistes com Mabel Palacín per a la Biennale di Venezia o Pere Portabella.
-
.elisabetprandi.blogspot.com. . .arpafilms.com. . .elisabetprandi@gmail.com.

.
.
.

FADES I BRUIXES
2012_4:26 MIN
Una dona dins d’un bosc és acaronada per la veu dolça d’una nena. Aquest treball s’inspira en el poema de Maria-Mercè Marçal: “Avui les fades i les bruixes s'estimen”.
Rodat al Parc Natural i Reserva de la Biosfera del Montseny.

Kabul (Afganistan), 1969. La guerra amb la URSS obliga Omar Sherzad i la seva família a emigrar a Suïssa. El 1994 decideix traslladar-se a Barcelona i treballa en rodatges en el departament d'art. El 2008 comença a gravar els seus primers vídeos.
"L’escriptura sempre m'ha acompanyat en la vida per aturar-me i pensar sobre les coses que em turmenten i així entendre-les una mica millor. És amb aquesta mateixa inquietud que m'he llançat a gravar una sèrie de curts, barrejant la imatge, el so i el text per prendre consciència del que em mou".
-
.www.woodnlight.com. . .omarsherzad@gmail.com.

.
.
.

KABOUL-BARCELONA, LIGHT AND DARKNESS
2012_4:37 MIN
Es tracta d’un curt que dibuixa la frontera entre dos mons: el de la guerra i el de la festivitat. El primer és l'adherència a la vida mentre que el segon és la celebració pel fet d'ésser viu. Està completament gravat durant l’espectacle pirotècnic de les festes de la Mercè 2012.
"Des del moment que he viscut la guerra, els bombardejos i la veritable sensació de por, tinc una peculiar consciència de la meva vulnerabilitat, de la meva condició de ser mortal. M'acompanya la sensació que ningú no ens deu res i menys la vida, que cada segon de vida és un miracle, un equilibri molt complex i tremendament efímer".

Barcelona,1966. Guionista, realitzadora, muntadora i actriu. Graduada en el Victorian College of the Arts, Melbourne, Austràlia, ha realitzat diversos curtmetratges: Biorxa, El Silenci de Robert Capa, House of Hope, Wake (millor curtmetratge al Festival Internacional de Cinema de Bilbao 1997) i dos telefilms per a TV3 i la RAI: La Dona de Gel (2003) i Perfecta Pell (2005). El seu primer llargmetratge Aro Tolbukhin (2001) el va realitzar en col·laboració amb Agustí Villaronga i Isaac Racine i va aconseguir els Arieles mexicans de Millor Guió i Millor Pel·lícula. En l'àmbit documental ha realitzat La Mudança del Cercle (2008) i Felix i Nati (2011). Com a actriu ha treballat en Els Arxius de C.G. Jung (Dir. Gemma Ventura, nominat als Premis Gaudí 2009), en Elisa K (Dir. Jordi Cadena i Judith Colell, premi Especial del Jurat al Festival de Cinema de Sant Sebastià 2010) i en Una carta para Evita (Dir. Agustí Villaronga, 2012). En L’actualitat combina la docència amb el desenvolupament de guions i la producció de Dobles de luz, una instal·lació de videoart.
-
.www.lydiazimmermann.com. . .lydia@zymmermann-a.com.

.
.
.

UMBRAL
2013_4:39 MIN
Què hi ha dins la capsa?
Un gat.
Un gat viu o mort?
Depèn.
Inspirat en un text de Castañeda, Umbral ens convida a oblidar, durant uns instants, el món productiu.