Una videoacció realitzada juntament amb Bàrbara Raubert, amb una obra de l’artista Chus Garcia, una galleda –que crea un remolí d’aigua negra quan hom la deixa al terra, o segons com, quan hom l’aixeca– recorre i ocupa exposicions en espais com ara Metrònon o el MACBA. Aquesta és la primera càpsula que, amb Bàrbara Raubert, vaig realitzar per a BTV (Barcelona Televisió), que aleshores dirigia Manel Huerga.

Un poema, passeig d’anada i tornada, amb un visionat de l’incest a través de l’art i de les lletres; una trama de noms i de títols d’obres que, incestuosament, han violat els codis culturals tot esquitllant-se espasmòdicament per les escletxes d’un espai-temps transitiu.

Una prosa poètica va teixint una narració falsa que s’entrellaça amb frasejos sonors de Barbara Held i diverses seqüències cinematogràfiques. S’hi conjuguen la poesia de les imatges, del so i del poema.

La música de Mercè Capdevila pauta la imatge i el text, que l’autora fa que es vampiritzin entre si. Paranoia de llenguatges que es desdoblen, se sobreposen i es complementen en un discurs aparent sobre...

Bucolisme desenfrenat. Un tràveling subjectiu arran de les herbes, que criden un poema fonètic de Carles Hac Mor, amb veu de l’autor. O qui crida és la bèstia que s’arrossega? Es tracta de la il·lustració visual d’un poema fonètic o de la il·lustració fonètica d’un poema visual?

El ritual del bou capllaçat és propi de les festes de la Cava, al Delta de l’Ebre. Tot el poble participa de la festa del bou. El descarreguen d’un camió lligat per les banyes, i així el mantenen, tot estirant l’animal, uns cap endavant i uns altres per darrere, en una carrera eixordadora i estremidora pel carrer principal del poble. Tot plegat és immers dins la cultura de l’aigua d’aquestes terres guanyades al mar pels sediments del riu Ebre que, juntament amb el peculiar paisatge dels arrossars i de l’enginyeria hidràulica que l’han fet possible, també hi són protagonistes. Amb la música de Miquel Àngel Marín, fill de la Cava.

Bous a la plaça de bous de la Cava. Duo amb un bou de Miquel Àngel Marín al clarinet, que s’enlaira sobre els obstacles de l’arena, entre escenes de la festa.

En aquest videopoema, s’hi tracten texts d’Isidor Ducasse, Comte de Lautréamont, els quals recorren l’imaginari peculiar d’aquest autor, que va posar sobre la taula de la modernitat literària la idea del plagi. Així mateix, i com a referència a la seva coneguda dita “el plagi és necessari”, aquest vídeo és
bastit amb fragments del film Vidoc, de Pitof, que recrea un fulletó que plagia una novel·la del segle XVIII, combinats i tractats per l’autora del vídeo amb imatges de collita pròpia. Les quatre veus que s’hi senten són fruit del tractament sonor d’una sola veu, la de l’autora mateixa, que fa que sembli que són de diversos personatges que parlen, la qual cosa és pròpia de l’obra de Ducasse com a manera innovadora de crear en literatura.

Aquest vídeo fou concebut com a videoinstal·lació, amb una projecció zenital al terra de la sala. Recull un seguit de sostres alts –gravats amb tràvelings des del terra– dels diferents pisos d’un mateix edifici. Acompanya les imatges una composició musical de Mercè Capdevila. La música crea un “suspense” que accentua el peculiar recorregut de la càmera, que sembla que es filtri pels sostres, per les parets i per les finestres. D’altra banda, la música confereix a les imatges un component aïllador i, segons com, fa un efecte d’intimitat subtilment inquietant. El conjunt indueix a la sensació que mai no podem posseir del tot l’espai, que sempre convivim amb les restes del passat i amb els veïns presents, i fa pensar sobre l’edifici, el pis, la casa on hom viu la seva intimitat, el recer on aïllar-se de l’altre, on sentir-se segur en posseir un espai que li pertany i que domina, i per això el sostre és un dels elements arquitectònics més fonamentals, que ens permet de protegir-nos de l’exterior i que separa els pisos. D’altra banda, ser “sota sostre” o “tenir sostre” –és a dir, no ser un “sense sostre”– suposa ser dins un ordre com a presoner o protegit socialment, situat darrere les tanques del sistema. El sostre, doncs, també pot ser intuït com a reixa o llosa que tanca l’individu o l’aïlla socialment.

Un seguit d’imatges d’arxius cinematogràfics i de films antics s’encadenen amb l’emblemàtic poema “La sabata”, de Josep Palau i Fabre, que és recitat per aquest. Tot plegat s’articula amb un fragment d’entrevista a l’autor, en la qual ell descriu el rebuig que va patir, arran de llegir aquest poema, per part del que anomena la Barcelona puritana dels anys 40.

Vídeo realitzat per al poema “Das unternull der romantik”, de Monika Ring, amb imatges congelades de l’obra de l’artista Caspar David Friedrich. Per al cicle ”Berlín Barcelona. Una transferència poètica”.

SUITE MONIKA RING-2 2007. 02:25. MIN. DVCAM

Vídeo realitzat per al poema “Zum fernbleiben der umarmung” de Monika Ring, amb cortines que s’obren sobre imatges de Berlín, per al cicle ”Berlín Barcelona. Una transferència poètica”.

Un recorregut oníric pel paisatge italià d’Úmbria, amb el so de la viola de roda d’Adrià Grandia, el saxo de Xavier Maristany i les campanes de Llorenç Barber, i amb la lletra cantada del poema següent de l’autora del vídeo: “Vessat el paisatge sobre les estovalles / d’una taula parada per a set comensals / que celebren el vi tot cantant a les valls / per on ballen les vinyes bo i alçant farbalans / de raïm que sangra a dolls entre les mans / i que provoca el cel i taca el paladar / més enllà del desig en consumar el plaer / amb llengua de vellut com catifa vermella / on rodolen els caps que engeguen maquinàries / que giren amb els peus i remouen les aigües / on bèsties submarines sorgeixen dels mosaics / i giren les llambordes de places metafísiques / entre cops de maneta d’una viola de roda / i el saxo escup la música a tocs d’indisciplina / i envina riallades que omplen les estovalles”.

autoretrat

Temps ha que la fortuna em baixés del cel, per caçar-la al vol, en caure-hi, a cegues volto alçàries que a pols em ponderen, i per poc que em deslligui del tot, la pedra del coll al pic d’on, per si caic no caic, m’assec, ben cauta, en treure el cap a frec del cel, d’una roca volada, bo i fent-me creus, en el penya-segat on em desplomo, per quelcom insegur, que m’arrossega la corpenta, en l’abisme que m’arriba a l’ànima, i que s’omple fins i tot de mi en avall, inanitat on ingràvida llueixo, sorpresa dins la mar, al barri feréstec del cert presa, sóc de l’angúnia per les xarxes on l’oneig tensa les sogues de l’espant. Que en són d’estranyes i sinuoses, les vistes quan hom hi acuita els llamps!